Onze mesos sobre dues rodes per conèixer Sud-amèrica en un viatge carregant només amb l’imprescindible

2026-03-15 - 17:34

Subtítulo: Des del sud de la Patagònia fins a Colòmbia, Andrea Sinfreu relata la seva aventura recorrent uns 8.100 quilòmetres per tot el continent No hi havia un gran full de ruta ni una data de tornada fixada. Andrea Sinfreu va comprar un bitllet cap a Xile amb la idea de començar a pedalar i veure fins on arribava. El que havia de ser un viatge obert, sense gaire planificació, s’ha acabat convertint en una travessa de gairebé onze mesos per Sud-amèrica, des del sud de la Patagònia fins a Colòmbia, amb uns 8.100 quilòmetres recorreguts i 112.000 metres de desnivell acumulat. “No tenia realment planificat de fer tot el continent”, explica. De fet, quan va arrencar el viatge des del sud de Xile no sabia “si estaria dos mesos, tres, sis mesos, un any, o el que sigui”. La idea era començar al sud i avançar cap al nord. La resta s’havia d’anar decidint sobre la marxa. Sinfreu ha recorregut 8.100 quilòmetres i 112.000 metres de desnivell acumulat. | Andrea Sinfreu No era, però, una improvisació absoluta. Sinfreu ja havia fet altres viatges amb bicicleta, després d’haver trobat en aquest format una manera de viatjar que encaixa amb la seva manera de ser. “És la manera que he trobat que m’agrada viatjar”, resumeix. “Em permet conèixer més el lloc, més a poc a poc, conèixer més la gent local”. Abans d’aquesta travessa sud-americana ja havia fet un altre viatge llarg, de Niça fins al Cap Nord, a Noruega. A partir d’allà, assegura, li van quedar “més ganes de continuar viatjant amb bici”. En aquest cas, a més, hi havia un altre element. Sud-amèrica era un continent nou per a ella. I la proposta no passava només per acumular quilòmetres. Al llarg del recorregut ha combinat la bicicleta amb ‘trekkings’, escalada i activitats de muntanya, una dimensió que encaixa amb el seu perfil esportiu. Des de petita ha estat vinculada a la muntanya, ha competit en esquí de muntanya, curses de muntanya i trail, i també treballa com a guia. Tot plegat, però, puntualitza, no s’ha de llegir només en clau física. “Evidentment que ajuda a tenir el físic, però també hi ha moltes altres coses”, diu. Al llarg del recorregut ha combinat la bicicleta amb ‘trekkings’, escalada i activitats de muntanya. | Andrea Sinfreu El viatge ha travessat Xile, l’Argentina, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. Els països on ha passat més temps han estat Xile i el Perú, en part per una qüestió geogràfica. “Xile és molt llarg com a distància i amb bici trigues molt”, explica. Al Perú, a més, el relleu i les parades per fer muntanya van alentir encara més el ritme. “Ara una setmana fent trekking, ara una setmana escalada...”, recorda. El resultat és que el temps de viatge no s’ha mesurat tant en funció de l’objectiu final com de la manera d’avançar. De fet, insisteix que les xifres són una dada secundària. “Els quilòmetres no era el més important”, diu. “Era més conèixer el lloc, la gent, les cultures, i veure la diferència entre països”. És una idea que travessa tot el relat del viatge. La bicicleta no hi apareix tant com un repte esportiu, sinó com una manera de reduir la velocitat i quedar més exposada al que passa al voltant. Els quilòmetres no era el més important” [...] Era més conèixer el lloc, la gent, les cultures, i veure la diferència entre països” – Andrea Sinfreu Això també es nota en la seva relació amb la solitud. Tot i haver viatjat sola, Sinfreu matisa que això no vol dir haver estat aïllada. “Mai estàs completament sola”, assegura. Les nits en hostals, l’ajuda d’algú que t’acull o les trobades amb altres viatgers fan que el trajecte acabi sent compartit en molts moments. En alguns trams va coincidir amb altres ciclistes durant dies o setmanes; amb una parella d’alemanys, fins i tot, gairebé un mes. Però també defensa que anar sola li ha obert portes. “Viatjant sola crec que he trobat més oportunitats de conèixer gent local, de compartir alguns moments que si anés amb algú no em donaria”. Pel que fa al respecte o la por, admet que sempre hi ha precaució, però evita aquest enfocament. “No seria la paraula por, perquè al final si no, no sortiria”, diu. La seva percepció, després d’onze mesos de ruta, és una altra: “Hi ha més gent que et vol ajudar o gent bona que no pas gent dolenta”. La bicicleta no hi apareix tant com un repte esportiu, sinó com una manera de reduir la velocitat i quedar més exposada al que passa al voltant. | Andrea Sinfreu Aquest contacte amb la gent és, probablement, un dels aspectes que més destaca del viatge. Sense voler establir grans jerarquies, assenyala que a l’Argentina i a Colòmbia s’hi va sentir especialment ben acollida, tot i que el balanç general és positiu a tots els països. “En general a tots els països m’he sentit bastant ben acollida”, afirma. Sovint, afegeix, el fet de moure’s amb bicicleta generava curiositat i facilitava la conversa. “A la gent li agrada veure’t passar amb bici”, diu, com una manera de resumir la proximitat que es crea quan el viatge no passa per grans mitjans de transport ni per itineraris tancats. Quan parla del continent en conjunt, el primer que subratlla és la seva escala. Un any de viatge, diu, només li ha permès veure’n una part molt petita. I, malgrat això, la sensació és la d’una riquesa enorme, tant de paisatges com de cultures. “És un continent molt ric, molt gran”, diu. En pocs mesos ha passat per glaceres, muntanyes de 6.000 metres, costa pacífica, costa atlàntica i zones properes a l’Amazònia. Però també per realitats culturals molt diverses, que varien no només d’un país a l’altre, sinó dins d’un mateix territori. En pocs mesos ha passat per glaceres, muntanyes de 6.000 metres, costa pacífica, costa atlàntica i zones properes a l’Amazònia Ara bé, si hi ha una idea que li ha quedat després del retorn no és tant geogràfica com vital. Fa poc més d’un mes que ha tornat a Andorra i admet que encara està en el procés “d’endreçar” tot el que ha significat aquest any. Tot i així, ja hi identifica alguns aprenentatges. El primer és que hi ha moltes més maneres de viure de les que sovint es donen per descomptades. “Aquí sembla que només hi ha una via a seguir més o menys, i al final veus que hi ha moltes maneres de fer i que la gent viu de maneres diferents”, reflexiona. L’altre aprenentatge té a veure amb la simplicitat. Viatjar en bicicleta, carregant només allò imprescindible, també l’ha obligat a revisar què és necessari i què no. “Amb les quatre coses bàsiques pots viure”, resumeix. Ho diu en sentit material, però no només. Després de mesos sense rutina fixa, sense saber on dormiria o què trobaria per menjar, assegura que moltes de les preocupacions que aquí semblen centrals perden pes. “Hi ha moltes coses que semblen aquí molt importants, però al final potser no ho són tant”. “Potser un any he estat amb tres pantalons, quatre samarretes i una jaqueta, i ara arribes aquí i dius: no necessito ni la meitat” – Andrea Sinfreu Quan torna a casa i es retroba amb tot allò que ha deixat durant gairebé un any, aquesta idea encara se li fa més evident. “Potser un any he estat amb tres pantalons, quatre samarretes i una jaqueta, i ara arribes aquí i dius: no necessito ni la meitat”, diu. La travessa s’ha acabat a Colòmbia, però el relat, en certa manera, encara no. Sinfreu explica que ara li toca posar paraules a tot plegat, mirar de donar forma a una experiència que, pel que diu, costa de resumir en un grapat de xifres o imatges. Un any llarg de carretera, muntanya i trobades que, almenys de moment, ella prefereix explicar sense excessos, com una manera de moure’s pel món i d’entendre’l una mica millor. Viatjar en bicicleta, carregant només allò imprescindible, també l’ha obligat a revisar què és necessari i què no. | Andrea Sinfreu